dimecres, de juliol 12, 2017

El món minúscul


El món petit s'ha fet mandarina
es treu les capes àcides però hi perdura la tendresa
que remou les fulles de la Devesa.

No em crec que tot això es redueixi a llavors de fruita
mentre l'ombra de les teves cames s'allunya 
seguint els teus passos esbiaixats sense esma.


On és la sortida del món que abans era rodó
i ara és minúscul? 

Resta englobat entre els dos llargs carrers
que es dediquen cada dia a apressar el trànsit
així, sense treva, entre els batecs aleatoris
de la salada i intensa Costa Brava. 

dissabte, de juliol 08, 2017

La dona dolça

S'ha llevat avui, com cada dia, així amb els ulls enganxats i sense ganes de fer coses. Troba a faltar el seu riure escandalós que s'escola entre les dents blanques, morena de pell i d'ànima bruna.
Les platges de l'Escala encara no entenen què fèien al refugi de la gent, ben entrades les tardes de primavera i ara que ha marxat, és com si l'estiu ja s'hagués esfumat deixant pas a un hivern desconegut, plujós i trist.
Troba a faltar els seus peus petits sota la taula, les espurnes de la seva mirada d'amagat dels altres que continuen preguntant-se què coi fèien passejant-se al refugi de la gent, ben entrades les hores intempestives de la guerra.
Ha perdut la seva companya de batalla en un món sòrdid de pijames verds; ara amb qui s'ha de queixar de les injustícies de vida i amb qui sentir l'orgull dels èxits del dia a dia?
És ella la dona dolça, la dona suau i la dona bona. I encara que sembli un compendi de prejudicis clàssics, al seu costat se sent més dur, tan fort i molt més home. 

diumenge, de març 19, 2017

La desaparició de Matilde


Matilde s'enfonsa, reprimint tàcita totes les paraules d'amor que algun dia podien haver explotat i ha enterrat sota la pell. Li bullen les venes però això no la fa canviar d'opinió. La meva Matilde, petita, prima, feta un pobre múscul descalç, em mira sense saber què dir per no plorar. I jo l'abraço i entenc que s'està trobant cada vegada més sota terra, Matilde ja està perdent el nom entre els meus braços.
Tants anys pensant al seu costat que aquest era el lloc que em corresponia i ara es fa carn crua, desfeta, gairebé inconscient de la transició.


Què faré sense Matilde les nits de tramuntana, mentre els udols de pena fuetegin les finestres mal tancades i les portes intentin vèncer l'embarrat de la foscor? Què faré sense Matilde i les seves anades i vingudes de persona solitària, que quan s'entregava al meu cos em desitjava l'ànima en un silenci estupefacte?

Matilde, no t'enfonsis. Pensa que tens la gràcia benèvola de les bones persones, l'elegància de la gent normal i la llum de les estrelles llunyanes. No marxis del tot del meu costat, petita coseta esprimatxada. Quedarà la teva pell com un llençol sobre el meu cor, com una despulla humana que guardaré, sagrada i seca, al fons del meu castell en ruïnes. Matilde, no t'allunyis, no em deixis sola, que encara no ha començat la primavera. 

dilluns, de juliol 11, 2016

Els desitjos emanen ballant


La situació inconnexa entre aquest tu i aquest jo en aquest ara estrany, al mig d'una muntanya de persones que s'entreguen a la més descarada disbauxa, sembla començar a dispersar-se de fum i a dibuixar una clarividència angulosa.
No cal pensar en el per què de l'aquí i del quan, ni en la ignorància del passat o en l'absència de l'endemà. Penso en uns malucs que m'acompanyen cap a la música tribal i ens els teus peus, que em dirigeixen els compassos després d'haver trepitjat països llunyans. Només cal tancar els ulls i percebre la seguretat de la teva pell marcada pels dies difícils i que, caducifòlia, s'ha renovat de dalt a baix i ara només emana serenor i llum, i una escalfor encara per resoldre.

dilluns, de març 14, 2016

Les mossegades i l'atzar

Em desperto de nou en aquest indret que ja comença a semblar-me massa familiar. "No pot convertir-se en la meva segona casa", em dic, però això ja és inevitable. Quan tenim un raspall de dents, una tassa de te i fins i tot algun paquet de galetes per les hores mortes amagades en una guixeta, aquest indret ha esdevingut una segona casa ja fa dies. 
Em desperto de mala gana, amb els ulls inflats del son intermitent i el nas i la gola ressecs a causa de l'aire calent que es llença àvid des dels conductes de ventilació. Desafio la primera boira matinal des de la finestra mentre em trec el pijama - altre element clau en una segona casa - i em poso l'altre "pijama", el de color verd. 
En aquesta casa hi ha elements que et persegueixen cap a fora i elements que t'atreuen cap a dins i no et deixen descansar. Vaig baixant les escales arrossegant una mica els peus i contemplant el pas del riu proper. 
Cal una estabilitat positiva en aquest lloc, un aprenentatge de la vida accelerat pot condicinar forats en els propis fonaments i poden portar-te a la desesperació emocional. 
Mai he estat emocionalment làbil ni tampoc m'he considerat dèbil en quant a caràcter, ans el contrari, però sí que hi ha dies que penso que tot trontolla davant meu. Sobretot quan la humanitat de les persones que pateixen t'embolcalla amb una manta que no transpira i fa que comencis a suar. La tendresa d'alguns gestos sembla que es fa insignificant i el que prèn rellevància és la recerca del per què. 
Em creuo un parell de cares conegudes que em dediquen un somriure de bon dia i entenc que la seva mirada va més enllà, em transmeten una acceptació calmada de les desgràcies. Aquí tot està calmat fins que deixa d'estar-ho. Tot va bé fins que deixa d'anar-hi. 
Penso que no hi ha per quès que justifiquin la nostra estada aquí, entent l'aquí com un lloc precís i alhora com el món en la seva totalitat, el temps, l'espai i aquestes particularitats de la física. Trobar-se al moment just i al lloc adequat és qüestió d'atzar i té unes conseqüències massa arbitràries. No crec que això sigui determinant de res concret però sí d'un ventall infinit de probabilitats. 
Obro la porta de l'habitació de les guixetes i torno a pensar en l'Andreu, que ahir a la tarda, mentre el sol li acaronava el rostre curosament cosit com si fos una nina de drap, em deia, "i per què? Tant feliç que era, i ara què? Per què jo?". Deixo la motxilla i em dirigeixo al despatx.
Aquí ningú té respostes. Noto la manta que no transpira sobre meu i em vénen al cap tot un seguit de pensaments místicament absurds sobre la causalitat. Miro al meu voltant i veig a la netejadora que xiuxiueja una cançó i em mostra la seva blanca dentadura en forma de somriure. Potser la seva mirada no va més enllà. I potser també hi ha gent aquí dins que no té una acceptació calmada de les desgràcies.

dimarts, de setembre 30, 2014

A la platja de la Rubina


Des d'aquest indret vora la sorra sento les onades que remuguen amb un compàs inacabat. No cal una major sensibilitat per a creure que les paraules que desembarquen a la terra provenen d'altres costes llunyanes, que han creuat nedant el mar mentre bancs de peixos somreien quan les veien passar.
Les paraules no tenen més a dir-me que aquesta cantarella suau de percussió, que es tranforma en un ritme dins del pit, regalant-me unes baldufes als peus i girant-me els ulls cent vuitanta graus fins que puc fitar amb claredat l'interior d'aquesta closca mig plena de cervell i de boira.
M'encanto vora el mar a xipollejar les idees prop de la línia on trenquen les onades; més lluny no, que crec que no saben nedar i podrien enfonsar-se sense possibilitat de flotar una altra vegada. Les crec dèbils i friables de bon matí. Potser a mesura que el sol desfà la grisor translúcida de la boira guanyen en valentia, com si fossin poncelles que obren la seva corona de pètals amb l'escalfor reconfortant del migdia.

dijous, d’abril 03, 2014

Les parets de l'incendi

Jo no volia entendre això com una porta transparent, però tot el què queda entre tu i jo és inevitable. 
Només una espurna provoca l'incendi i la fullaraca se'n riu del fred de l'aire. 
Els castells s'enderroquen, els reis s'enroquen per protegir-se de les bombes. 
No hi ha fortalesa que m'aïlli d'aquesta guspira; pels anys dels anys, pels segles dels segles, tornar al passat és com reviure la nostra lluita perduda.
Les parets gegants tenen aquestes portes febles, aquestes estranyes portes transparents.