dimecres, de març 21, 2012

L'efecte pluja



Ahir me’n vaig anar a dormir amb el passat remogut. De vegades hi ha records que tenim endormiscats o en un estat de latència i quan de sobte algú els remena sembla que tot allò que era tan clar s’enterboleix amb el moviment de les paraules, com quan un nen innocent xipolleja en un bassal d’aigua. La recerca dins del cap es fa pesada, explicar segons què fa reviure emocions perdudes.


Fins i tot que guanyés el Barça en un partit d’aquests de bogeria no em va treure la veta de pesantor lligada al front. Suposo que hi ha cicatrius que fan mal abans de ploure, i avui plou a bóts i barrals. De fet no havia vist ploure encara des que he tornat de Brasil i és curiós reflexionar com la pluja d’aquí és tan diferent a la pluja equatorial. Aquella és aigua impregnada d’olors tropicals, que tant pot ser un xim-xim que et mulla durant hores com un ruixat que t’amara d’improvís. En canvi aquí la pluja és insaciable, quan comença segueix aquest ritme perseverant, gota a gota pica i repica contra les teules, incansable; sembla que et canti mantres que cauen del cel a cau d’orella. I de tant en tant s’accelera, com si s’haguessin reclutat més núvols carregats per deixar-se anar, acostant-se al clímax, cantant amb força, rugint enfurismadament però amb una homogeneïtat que desconcerta. I a poc a poc va afluixant, sembla que vulgui deixar que sentis la pròpia respiració que per sobre d’aquesta pluja s’ha anat fent més profunda, mentre les gotes que cauen dels teulats de les cases, que són més grosses, sonen més fort que les darreres a caure dels núvols.


Quan al final para de ploure i al cel s’obre una escletxa, s’obre alhora dins del pit del que escolta i mira. I la sensació que produeix aquest fenomen és d’alegria interna súbita i continguda, d’escalfor brillant. Sembla llavors que les cicatrius que feien mal ahir, les que custodien aquell passat que les arroenta, s’han refredat de nou i ja no couen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada