"Bagaje" tendría que ser aceptado por la RAE

Caminamos, caminamos y parece que nos vamos alejando más y más del punto de partida.  Nos da la sensación que cada vez estan más lejos esos pensamientos que teníamos hace diez años, que cada vez se acumulan más personas nuevas, más casas diferentes, más lugares conocidos. Y que los conocidos de antaño se van difuminando en nuestra memoria.

Pero no sólo eso, sino que nos parece que con el paso del tiempo nos alejamos de nosotros mismos, de nuestro inicio, de lo que creíamos que era nuestro yo inamovible. "Yo no soy así", "yo nunca hubiera hecho eso" o "siempre he defendido esto otro". Porque en el fondo tenemos esa idea de que somos un alguien estático que creemos poder definir con cuatro sentencias de librillo de mesa de noche.

¿Es que no nos damos cuenta de que nunca ha existido un yo de estas características? ¿De que cuando "éramos" ese yo al que nos referimos ahora, a su vez nos estábamos remontando a otro yo más anterior? ¿De verdad creemos que todas las cosas nuevas con las que interaccionamos día a día no nos influyen, no nos cambian?

Estamos siendo permanentemente esculpidos por el flujo continuo de experiencias que nos suceden. No existe un yo como tal sino que sólo somos nuestro equipaje en la espalda moldeándose con las cosas que ocurren en el presente. Y que a su vez se van a añadir a ese equipaje en la espalda.

Y es gracioso porque de repente nos ocurre algo que nos hace creer que volvemos "a los inicios". A ese sitio del que nos habíamos alejado tanto, repudiándolo o simplemente olvidándolo, y después ahí estamos de nuevo. Esa persona que ya no querías más, ese plan de vida que un entonces deseabas, después aborreciste y criticaste hasta altas horas de la madrugada y que ahora te va rondando por la cabeza de nuevo. Ese lugar al que dejaste de ir por cualquier sinmotivo, porque era caro, porque el camarero era antipático, y ahora te da igual porque te gusta que conozca tu nombre. Y nos sorprendemos cuando eso ocurre, nos quedamos ensimismados con la idea del volver al inicio.


Para mí, nada más lejos de la realidad: no hay inicio, hay recuerdo de él; es un recuerdo de un momento puntual en nuestra vida, una foto de qué llevábamos en la espalda en ese instante y qué estaba a punto de moldearnos. Entonces eso nos moldeó y se cargó en nuestra espalda a la espera de cosas nuevas... pero ahí permanece. 


Mirar qué llevas en la mochila siempre es una buena idea cuando viajas.

Les roses de Sant Jordi

Recordo el primer Sant Jordi en què em van regalar una rosa, vull dir una que no fos la del meu pare. Jo tenia onze o dotze anys i em vaig morir de vergonya. Em vaig posar tan vermella que em cremava la cara i vaig haver de tornar cap a casa perquè no podia suportar la idea d'anar pel carrer passejant amb aquella flor. Però per dins estava tan contenta!

Va ser regalada amb innocència però tot i així amb certa perspicàcia, com una oferta a la massa femenina de la classe i donada dissimuladament "a l'atzar" entre la gent, a la vorera del carrer Nou prop del Telepizza (que crec que abans era un Pizza Hut). 

Totes les meves companyes de classe em tenien enveja i entre la vergonya sé que vaig sentir una mica d'orgull. Perquè qui m'havia regalat aquella rosa era el nen més descarat de tots, el més estimat de l'escola, el més divertit, i el que malauradament ara ja no hi és per poder recordar aquesta història.

Però bé, no pretenc escriure res trist avui, perquè crec que és un dels dies més bonics de l'any al nostre país. Totes les ciutats s'engalanen de senyeres i a mi això em fa pessigolles per dintre. Pot fins i tot animar una Catalunya tocadeta després que el Madrid ens guanyés la Lliga a casa el passat dissabte. 

Recordo que quan tenia uns quinze anys estava a la parada del Centre Excursionista venent roses, quan feien la fira allà on els dijous posaven el mercat de roba, al carrer de sota el Parc Bosc. Crec que és perquè estaven remodelant la Rambla? No ho sabria dir. Total, que la meva amiga Clàudia i jo vam fer un rècord de ventes, perquè ella coneixia a molta gent i convencia a tots els nois que passaven per la parada que ens en compressin una. Aquell any me'n vaig anar a casa amb un tros de ram! I va fer calor i va ser el primer dia de l'any que agafava color a la cara.

Recordo l'any en què en Pau em va fer pujar a darrere de casa de la seva àvia per donar-me la rosa asseguts en aquell banc. Va ser un rosa una mica trista.

L'últim Sant Jordi que vaig passar a Figueres abans d'anar-me'n a viure a Barcelona va ser el de segon de batxillerat, que teníem la parada de l'institut a la Plaça Catalunya, sota la minsa coberta que hi havia abans que fessin les obres. Aquell Sant Jordi va començar amb sol però recordo que després es va tapar i va començar a ploure. En Marc em va fer esperar molt per aquella rosa i, deduint del fet que no recordo exactament com va ser l'entrega, puc gairebé afirmar que va ser donada amb algun tipus d'incidència (o de retret, amb algun deix lleig, amb alguna mena de càstig). Segurament d'amagat i amb vergonya, però no amb la vergonya innocent d'aquells onze anys, sinó amb la vergonya de les mitges persones que érem i que no sabien gestionar res, ni una cosa així de bonica. 

El que sí que sé és que la vaig assecar i la vaig tenir en un gerro de la meva habitació durant molt de temps, fins que en un intent infantil d'eliminar qualsevol rastre de la presència d'ell la vaig acabar traient, juntament amb la làmpara vermella de la tauleta de nit i la foto en blanc i negre on estem tan joves i tan guapos a la Farella. Reconec que la foto encara la guardo i que l'os que em va regalar després d'anar a París ha dormit amb mi sempre més, ha voltat amb mi per tots els pisos i ara encara m'acompanya els somnis. De fet crec que és l'objecte que més he trobat a faltar mentre he viatjat tots aquests mesos per Sudamèrica.

Els Sant Jordis a Barcelona van començar amb la bona tradició del primer bany de l'any. Recordo a segon de carrera quan vaig quedar amb la Marina i el Carlos al Bogatell. Que vaig anar-hi amb aquell vestit blanc que tinc d'anar a la platja i que el Carlos em va dir que semblava famosa i tot, amb aquell glamour. Era quan començàvem a ser amics, quan començàvem a fer els primers tuppers, quan ell aprenia a fer malabars i la Marina encara estudiava amb nosaltres. 


L'any següent jo duia el cabell negre! I va ser un dia radiant i increïble.

I per no parlar de l'any en què vaig tenir més roses de la història, quan en David em va regalar el ram més bonic que he vist mai. Recordo que me'l va donar a l'apartament del carrer Diputació i que després va ser la tarda que vam anar a trucar el timbre del pis del carrer Casp per veure si hi havia l'amo. Aquell cop va ser el primer que vaig entrar a la que seria casa nostra. 

Recordo el mal gust amb què el propietari havia posat aquells mobles excèntrics i aquell color verd horrible del saló que enlletgia una habitació que acabaria essent preciosa. Recordo que em sentia petita fent tot allò i que em vaig posar un vestit lila amb unes sabates negres i unes mitges, roba que mai m'hagués posat en condicions normal (que jo anava amb pantalons amples i vambes...!), però clar, havia de semblar més gran, sentir-me una mica més a l'altura de les circumstàncies. Recordo que en el fons el què volia era passejar per les paradetes, anar a la platja a fer el primer bany de l'any amb els meus amics, però no era així com funcionaven les coses en aquella època. Per cert, aquell vestit no me l'he posat mai més i allà està mort de fàstic a l'armari, ocupant espai només perquè té massa valor sentimental.


L'any passat va ser una tarda curiosa amb la Dangli al carrer Verdi, venent roses per anar-nos-en a Mèxic. Estàvem a punt d'acabar la carrera i la traca final estava essent entre dura i divertida. Recordo que vam haver de moure la paradeta per esquivar les cagarades que els coloms ens enviaven des de la teulada i que més tard van venir en Biel i la Piatti, que es van prendre una copa de vi en un bar de més amunt. Recordo com vaig anar-li a dur una rosa a la Pame dins del bar i es va posar contenta, com quan li regalen un cafè. 


Quan vam plegar, les roses que ens van sobrar ens les vam endur. Recordo la sensació de regalar roses a la gent que passava pel carrer, era com repartir felicitat. Els ressaguers es posaven contents per trobar una rosa bonica a aquelles hores sense pagar; les noies que anaven soles, sense rosa a la mà, somreien i l'acceptaven de bon grat.

I avui, Sant Jordi a Figueres de nou. Després de set anys fora, torno a ser aquí i l'única rosa que tinc és la del meu pare, la que no sol fallar i que em salva de la tristesa dissimulada de qui diu que no li importa que li'n regalin una, de qui diu que això és tot consumisme i que gastar-se quatre euros en una flor que es farà malbé és una aberració.

Doncs bé, és que resulta que no es fan malbé, sinó que es transformen en un record dolç, en una llista biogràfica d'anys inoblidables. Per favor, per quatre euros no siguem tan rancis, que una rosa alegra el dia a qualsevol, fins i tot a la més reticent i antipàtica, a la més pragmàtica i a la més antiromàntica de la història.

La transgressió diürna i el fum més enllà de la moral

L’Home de Negre ha envaït el dia, s’ha estat exposant a la llum. Primer em va costar reconèixer-lo però al final hi vaig caure: finalment l'Home de Negre havia près cos i es passejava impune a prop meu.

Com dic, el primer cop que el vaig veure va ser a la Plaça del Sol una tarda ennuvolada, ja cap al capvespre. Pensant-ho bé, potser fins i tot era el primer dia que l’Home de Negre conqueria les hores diürnes i per això es passejava llànguidament durant l’hora violeta. Me’l vaig mirar sense adonar-me’n, com quan sense voler-ho pentinem amb la mirada algú que se’ns creua pel carrer i continuem caminant pensant en què farem per dinar. Però ell em va cridar l’atenció, alguna cosa dintre de mi va fer un clic i llavors el vaig observar detingudament, amb tota la meva consciència. 

Jo estava aturada davant de les escales de la biblioteca mirant com ell caminava per la vorera de la meva dreta com si estigués enfangada, amb un deix als peus a cada pas. Llarg, prim, molt, molt prim. Esprimatxat. D’aquesta gent que va amb l’esquena encorbada com si el melic els perseguís la columna vertebral. Normalment això és signe d’avergonyiment de la pròpia alçada, d’una constitució amb poca gràcia. Però no en aquest cas: l’Home de Negre no denotava pudor o inseguretat, de fet la seva mirada desafiava l’ambient i el seu mentó es dirigia pedant cap enlaire; simplement crec que estava tant buit per dins que la seva carcassa trencadissa quedava deformada, tal com una funda de coixí quan li treiem l’ànima. El seu cabell era entre fastigós i repugnant, negre, molt negre, amb la clenxa al mig i caient sense cap mena d’aire ni volum, tallat recte fins just per sobre de les orelles, deixant tota la zona occipital a la vista, que la portava rapada d'uns quants dies. Vestia amb uns texans negres envellits agafats per un cinturó apretat més amunt de la cintura que feia que els pantalons formessin unes arrugues estranyes, evidenciant que no eren de la seva talla. La samarreta de màniga curta, negra també però d'una altra tonalitat desgastada, la duia per dins dels pantalons i deixava intuir un tòrax escarransit. Al costat de la sivella del cinturó hi portava un aparell de reproducció de música del que sortien uns auriculars que portava encastats a les orelles.

Caminava, com dic, a passos llargs i pausats, i mentre jo el mirava, ningú més semblava adonar-se de la seva presència. Va passar pel costat d'una senyora que no va desviar la mirada ni un mil·límetre i després va creuar el carrer amb el pas una mica més apressat per davant d'un cotxe que no va reduir la velocitat ni un centímetre per segon. 

Semblava que havia sortit d'una novel·la de Stieg Larsson però en el meu cap l'Home de Negre parlava francès.

El dia següent, com cada tarda, vaig anar a la biblioteca cap les quatre. Vaig dirigir-me al segon pis i ràpidament vaig prendre el lloc que més m'agrada, aquell de les taules de la fila del mig, a la taula del fons, a la cadira de més a la dreta. La fila del mig perquè està suficientment lluny dels ordinadors on els adolescents facebookegen i fora de l'última fila perquè és on es congreguen els estudiants d'institut que fan els deures en comunitat. Des d'allà dono l'esquena a la resta de la biblioteca i així no em distrec mirant a la gent. I prefereixo la cadira de la dreta perquè la llum li ve des del costat esquerre, i així no em faig ombra amb el propi bolígraf. 

Vaig estudiar un parell d'hores i llavors em vaig aixecar per anar al lavabo. Concentrada amb el cap encara als llibres, em vaig dirigir cap al servei que hi ha a l'altra banda del pis. Sempre acabo passant per darrere de l'ascensor perquè em fa mandra passar a prop de taules i haver de saludar gent que no conec tant però que vol que ens posem al corrent de la vida allà dins, parlant amb un xiuxiueig dubtós que molesta a tothom que estudia.

Passant de pressa, un cop ja estava a uns metres de la porta del lavabo, em vaig quedar aturada i vaig fer mitja volta amb el cap. A la petita taula de consultes ràpides de darrere de l'ascensor on fa temps que van retirar les cadires perquè ningú s'hi instal·lés més de cinc minuts, assegut a sobre amb els peus penjant, desafiava les normes l'home de negre.

Mirava cap a l'infinit com el dia anterior, amb el mentó en posició supèrbia i balancejant els peus al ritme de la música que escoltava pel mateix aparell reproductor de música que duia enganxat al cinturó, el mateix cinturó que sostenia aquells pantalons que li anaven balders i que contenien la vora inferior d'aquella mateixa samarreta d'un negre desgastat. 

Què hi feia aquell home allà? I la bibliotecària no li deia res per estar assegut sobre una taula de consulta? O és que realment ningú el veia? Només el veia jo? Només jo notava aquella presència maligna? 

Vaig intentar oblidar-me'n i continuar amb la meva tarda d'estudi.

No va ser fins al cap d'uns dies, quan ja gairebé ni me'n recordava d'aquell episodi bibliotecari, que em vaig tornar a trobar l'Home de Negre. Va ser havent dinat, quan vaig anar amb la meva germana a comprar roba de gimnàs i unes vambes a una gran superfície de les afores. Allà, indagant pels passadissos per trobar unes malles de cotó, vaig veure'l passar amb aquells passos de terra enfangat, amb la mirada perduda i els auriculars a les orelles. 

Ràpidament vaig buscar la meva germana, que s'havia entretingut a la zona de les pilotes de futbol. Em va mirar amb cara d'intriga quan li vaig preguntar si podia veure aquell home que just es ficava pel passadís de la secció de natació. Em va respondre que no havia tingut temps de veure ningú, i quan la vaig arrossegar fins allà, l'home ja s'havia esfumat.

Quan després la meva germana em va deixar a la biblioteca ja sabia qui em trobaria allà dins. Vaig deixar la jaqueta i els llibres al meu lloc i agafant només la bossa em vaig dirigir als lavabos passant per darrere l'ascensor. I, efectivament, allà estava assegut desafiant l'Home de Negre sobre la taula, amb els aurisculars posats, bategant al ritme de la música.

Aquest cop vaig notar la seva mirada glaçada clavant-se'm a l'esquena mentre m'apressava a obrir la porta del lavabo. Inquieta, vaig rentar-me les mans per fer una mica temps. Quan ja m'havia esbandit el sabó, es va obrir la porta; vaig pujar els ulls al mirall. Era el seu reflex, era ell. Jo volia marxar ràpid, no vaig dir paraula i el vaig esquivar per sortir.

Però no vaig poder. La porta estava travada i després d'intentar girar el pom dues vegades, amb nerviosisme vaig girar-me i vaig veure com m'estava mirant amb malícia a través del mirall. 

En aquell moment vaig entendre que tot plegat no eren casualitats. Que aquell home era el meu Home de Negre, el que es barallava amb mi les males nits, i que havia aconseguit creuar la frontera dels somnis. Ell havia transgredit les normes i per tant, jo, tranquil·lament, vaig obrir la meva bossa i en vaig treure un paquet de tabac. Amb calma vaig recolzar l'esquena a la porta del lavabo, desafiant-lo, mentre inspirava amb ànsia una gran pipada del meu cigarret i després escampava el fum per tota l'habitació.

El día que entendí el efecto Tyndall

Al cerrar los ojos se puede ver el mundo no con personas, sino con luces flotantes. Todo el mundo que pasa tiene su luz, irradia algo que no sé lo que es, algo que a veces fascina y otras veces repugna y hace que uno se tenga que alejar deprisa.

Al cerrar los ojos, puede ser que vea en mí alguna luz, como el magma reprimido del volcán, haciendo temblar la tierra, latiendo tum-tum-tum.

Creo que es la luz de los que no piden perdón por haberse desnudado, la luz de los que saben lo que quieren o al menos lo parece, que se burlan con sorna de los que permanecen sentados expectando, intentando leer los subtítulos de una película que pasa a ritmo fluente y que en un chasquido inesperado va a acabar de repente, dejándolos sin haber entendido nada.

Miro las luces que salen en mi película y me doy cuenta de que hay gente que congrega a gente, gente que guía a gente como un faro encendiéndose y apagándose, guardándonos a todos de morir contra las rocas. Gente que dice adorar la soledad pero su luz exige un protagonismo inquietante. Gente que sabe más que otra, gente pedante de luz amarillo fluorescente, gente de luz insistente que no se da cuenta de su poder, que tiene una programación interior casi divina, capaz de conducir inexorablemente a los que pululan indecisos a su alrededor hacia la apoptosis callada y decadente. Luces de interrogatorio, luces epilépticas. Los que tienen esa luz roja que avisa ya del peligro que conllevan, pero que no rehuimos (a todos nos da satisfacción pícara pasarnos corriendo un semáforo que aún no ha cambiado a verde). Y luego mis preferidos, los que desprenden esa luz cálida, casera, que me hace sentir recogida en sus rayos, que harían que me quedase cerca suyo para que me cantaran una nana.

Además, las luces no son siempre iguales: hay que fijarse que mudan un poco con el día, con el dolor de articulaciones y con las intenciones y perspectivas de futuro. Por ejemplo, veo en mi luz contenida que hay días que es tan fea que se sume en la más densa oscuridad y parece un puñado de humo condensado hecho hollín, pero que cuando es bonita se derrama por los poros de la piel y ese sí, ese es mi día de suerte, el día en que me siento radiante.

Total, que se ve que cuando por dentro de la luz vemos partículas en suspensión, a eso se le llama efecto Tyndall.

Cronos come o no come a sus hijos

Da miedo, tienes razón, quizás tú lo viste antes que los otros, no lo sé, no me aventuro a decir que tu aura extraña es de visionario. Pero con certeza lo viste antes que yo y ahora estoy de acuerdo contigo: a veces me asusta, me crea recelo, aprensión, angustia - an-gus-tia. An-GUS-tia. Pronuncia esta palabra como si tuvieras en la boca un toffee de nata o abrieras la piel de un coulant mullido con un bisturí frío.

Mirar adelante y pensar que todo lo que hay va a desintegrarse y lo va a hacer sin pausa (peor, sin prisa, para hacer de la tortura de quien lo ve algo disimulado).

Mirar hacia atrás y darte cuenta que eso que recuerdas como un tesoro de sentimientos, eso ya se ha desvanecido. Que ya nunca más vas a tenerlo entre las manos o delante de los ojos. Ya nunca más vas a olerlo, a agarrarlo, a amarlo como lo amabas.

Que la piel de nuestros rostros ya empieza a resquebrajarse, que de ahí sólo puede ir evolucionando implacablemente hasta la degradación pausada.

Da miedo asomarse a los pensamientos del paso del tiempo, de la muerte, del no-ser, de la vacuidad de lo que nos han hecho creer que es importante. De nosotros mismos, de nuestro papel. 

¿Qué papel?

Tus edificios se derrumban como siempre, en otros idiomas o en otros contextos, y la megalomanía de la que están hechas sus piedras tan sólo se recicla. Pero me ha gustado leerte el alma, me ha hecho sonreír saber que después de los años aún vive ese niño triste y sentido detrás de tus ojos -de tu cámara. Entonces me miro, me sonrojo, me reflejo en el espejo y a ratos me conozco, me veo asomarme entre las ropas: aquí vive también ese algo todavía. Y este sol que se mueve entre las nubes... Quizás aún hay esperanza, quizás hay cosas que perduran siempre contra viento, marea y perturbaciones.

Gotiquejar

En una de les meves excursions barcelonines m'adono que el Raval té aquest encant reformat amb prostitutes que no criden l'atenció i moderns que fan una Moritz darrere de les Ray-ban, però que el Gòtic és una altra cosa ben diferent: el Raval sempre s'ha endut la fama, però el Gòtic és el cor immund de Barcelona, el que realment batega a cops de turistes borratxos que canten a crits i que es nodreix d'una xarxa de persones lligades a les seves pedres que sembla que sempre hagin estat allà, com les gàrgoles de les seves parets. 

Quan cau la nit, cent paquistanins-cervesa-bier es fan lloc pel carrer Escudellers i les seves artèries perifèriques, on quinquis al punt màxim d'esgotament corporal passen desapercebuts perquè estan integrats al paisatge davant de rius de gent, joves que busquen la perdició, que exploten de nits la seva part més obscura. Beuen sense treva esquivant fent esses els empleats de BarceloNeta mentre aquests no tenen cap mirament per ruixar-los els peus amb les mànegues a pressió, s'arrosseguen de plaça en plaça, parlen amb aquest i amb l'altre, es perden entre ells. 

Això només ho poden fer al Gòtic, on després de dies de normalitat social es rebolquen entre la gentada i s'esperpentitzen, es refreguen entre la merda que corre pel terra i es mullen les sabates i els baixos dels pantalons amb l'orina que regalima de cada cantonada -si no amb la seva pròpia. 

Finalment, de peus cansats, amb les veus ronques de tant cridar i fumar, acaben carranquejant d'un en un cap a algun llit -que no té per què ser el seu- deixant pas a la vida de dia del Gòtic. Tot i que sempre hi ha els que queden extraviats buscant en va algun after obert o alguna cosa per esmorzar i s'ajunten i fan pinya fins a altes hores del migdia, intentant que passi l'efecte de la nit a cops de vermut i postergant haver-se de ficar al llit tots sols, retardant el moment en què s'hauran d'enfrontar amb la crua realitat o amb un mirall.

Com un ritual purificador, com una cerimònia setmanal de comunió, només a Barcelona i a Rio he vist en els seus habitants aquesta necessitat d'integració amb l'essència repugnant de les seves pedres... Potser és un acte d'amor?

Trifulcando nocturnamente

Hay un hombre de piel huidiza que le visita en sueños. Es un hombre mezclado con todos los hombres, es un hombre desconocido y a la vez tan cercano que le quema por dentro. Es luz decrépita, es agonía, es descaro y atrocidad. Es una ola de fuego y unas argollas en los tobillos, aunque grita libertad a cada pulso.

No sabe cómo deshacerse del Hombre de Negro. Ese que no tiene rostro, que usa túnica y asusta de madrugada. Le dice la almohada que lo ahogue, que le corte la respiración a golpes de puño, a puñetazos despiadados. Y se lo dice riéndose sádicamente desde el algodón mullido por encima de la cama.

- Tú te ríes, almohada, porque eres blanca e impecable. Porque crees que nadie puede mancillar tu condición de nube. Te ríes con soberbia, con la superioridad del que sabe más que todos los idiotas que le escuchan, y sólo porque eres testigo de los sueños. Pues no voy a tener tantos miramientos. ¿Sabías que te puedo quitar el alma? ¿Imaginas como serías, almohada estúpida, sin tu esencia más rellena, sólo un pedazo de ropa que ha perdido su utilidad primera y ahora sólo sirve para limpiar cristales o quitarle el polvo a los muebles?