L’Home de Negre ha envaït el dia, s’ha estat exposant a la llum. Primer em va costar reconèixer-lo però al final hi vaig caure: finalment l'Home de Negre havia près cos i es passejava impune a prop meu.
Com dic, el primer cop que el vaig veure va ser a la Plaça del Sol una tarda ennuvolada, ja cap al capvespre. Pensant-ho bé, potser fins i tot era el primer dia que l’Home de Negre conqueria les hores diürnes i per això es passejava llànguidament durant l’hora violeta. Me’l vaig mirar sense adonar-me’n, com quan sense voler-ho pentinem amb la mirada algú que se’ns creua pel carrer i continuem caminant pensant en què farem per dinar. Però ell em va cridar l’atenció, alguna cosa dintre de mi va fer un clic i llavors el vaig observar detingudament, amb tota la meva consciència.
Jo estava aturada davant de les escales de la biblioteca mirant com ell caminava per la vorera de la meva dreta com si estigués enfangada, amb un deix als peus a cada pas. Llarg, prim, molt, molt prim. Esprimatxat. D’aquesta gent que va amb l’esquena encorbada com si el melic els perseguís la columna vertebral. Normalment això és signe d’avergonyiment de la pròpia alçada, d’una constitució amb poca gràcia. Però no en aquest cas: l’Home de Negre no denotava pudor o inseguretat, de fet la seva mirada desafiava l’ambient i el seu mentó es dirigia pedant cap enlaire; simplement crec que estava tant buit per dins que la seva carcassa trencadissa quedava deformada, tal com una funda de coixí quan li treiem l’ànima. El seu cabell era entre fastigós i repugnant, negre, molt negre, amb la clenxa al mig i caient sense cap mena d’aire ni volum, tallat recte fins just per sobre de les orelles, deixant tota la zona occipital a la vista, que la portava rapada d'uns quants dies. Vestia amb uns texans negres envellits agafats per un cinturó apretat més amunt de la cintura que feia que els pantalons formessin unes arrugues estranyes, evidenciant que no eren de la seva talla. La samarreta de màniga curta, negra també però d'una altra tonalitat desgastada, la duia per dins dels pantalons i deixava intuir un tòrax escarransit. Al costat de la sivella del cinturó hi portava un aparell de reproducció de música del que sortien uns auriculars que portava encastats a les orelles.
Caminava, com dic, a passos llargs i pausats, i mentre jo el mirava, ningú més semblava adonar-se de la seva presència. Va passar pel costat d'una senyora que no va desviar la mirada ni un mil·límetre i després va creuar el carrer amb el pas una mica més apressat per davant d'un cotxe que no va reduir la velocitat ni un centímetre per segon.
Semblava que havia sortit d'una novel·la de Stieg Larsson però en el meu cap l'Home de Negre parlava francès.
El dia següent, com cada tarda, vaig anar a la biblioteca cap les quatre. Vaig dirigir-me al segon pis i ràpidament vaig prendre el lloc que més m'agrada, aquell de les taules de la fila del mig, a la taula del fons, a la cadira de més a la dreta. La fila del mig perquè està suficientment lluny dels ordinadors on els adolescents facebookegen i fora de l'última fila perquè és on es congreguen els estudiants d'institut que fan els deures en comunitat. Des d'allà dono l'esquena a la resta de la biblioteca i així no em distrec mirant a la gent. I prefereixo la cadira de la dreta perquè la llum li ve des del costat esquerre, i així no em faig ombra amb el propi bolígraf.
Vaig estudiar un parell d'hores i llavors em vaig aixecar per anar al lavabo. Concentrada amb el cap encara als llibres, em vaig dirigir cap al servei que hi ha a l'altra banda del pis. Sempre acabo passant per darrere de l'ascensor perquè em fa mandra passar a prop de taules i haver de saludar gent que no conec tant però que vol que ens posem al corrent de la vida allà dins, parlant amb un xiuxiueig dubtós que molesta a tothom que estudia.
Passant de pressa, un cop ja estava a uns metres de la porta del lavabo, em vaig quedar aturada i vaig fer mitja volta amb el cap. A la petita taula de consultes ràpides de darrere de l'ascensor on fa temps que van retirar les cadires perquè ningú s'hi instal·lés més de cinc minuts, assegut a sobre amb els peus penjant, desafiava les normes l'home de negre.
Mirava cap a l'infinit com el dia anterior, amb el mentó en posició supèrbia i balancejant els peus al ritme de la música que escoltava pel mateix aparell reproductor de música que duia enganxat al cinturó, el mateix cinturó que sostenia aquells pantalons que li anaven balders i que contenien la vora inferior d'aquella mateixa samarreta d'un negre desgastat.
Què hi feia aquell home allà? I la bibliotecària no li deia res per estar assegut sobre una taula de consulta? O és que realment ningú el veia? Només el veia jo? Només jo notava aquella presència maligna?
Vaig intentar oblidar-me'n i continuar amb la meva tarda d'estudi.
No va ser fins al cap d'uns dies, quan ja gairebé ni me'n recordava d'aquell episodi bibliotecari, que em vaig tornar a trobar l'Home de Negre. Va ser havent dinat, quan vaig anar amb la meva germana a comprar roba de gimnàs i unes vambes a una gran superfície de les afores. Allà, indagant pels passadissos per trobar unes malles de cotó, vaig veure'l passar amb aquells passos de terra enfangat, amb la mirada perduda i els auriculars a les orelles.
Ràpidament vaig buscar la meva germana, que s'havia entretingut a la zona de les pilotes de futbol. Em va mirar amb cara d'intriga quan li vaig preguntar si podia veure aquell home que just es ficava pel passadís de la secció de natació. Em va respondre que no havia tingut temps de veure ningú, i quan la vaig arrossegar fins allà, l'home ja s'havia esfumat.
Quan després la meva germana em va deixar a la biblioteca ja sabia qui em trobaria allà dins. Vaig deixar la jaqueta i els llibres al meu lloc i agafant només la bossa em vaig dirigir als lavabos passant per darrere l'ascensor. I, efectivament, allà estava assegut desafiant l'Home de Negre sobre la taula, amb els aurisculars posats, bategant al ritme de la música.
Aquest cop vaig notar la seva mirada glaçada clavant-se'm a l'esquena mentre m'apressava a obrir la porta del lavabo. Inquieta, vaig rentar-me les mans per fer una mica temps. Quan ja m'havia esbandit el sabó, es va obrir la porta; vaig pujar els ulls al mirall. Era el seu reflex, era ell. Jo volia marxar ràpid, no vaig dir paraula i el vaig esquivar per sortir.
Però no vaig poder. La porta estava travada i després d'intentar girar el pom dues vegades, amb nerviosisme vaig girar-me i vaig veure com m'estava mirant amb malícia a través del mirall.
En aquell moment vaig entendre que tot plegat no eren casualitats. Que aquell home era el meu Home de Negre, el que es barallava amb mi les males nits, i que havia aconseguit creuar la frontera dels somnis. Ell havia transgredit les normes i per tant, jo, tranquil·lament, vaig obrir la meva bossa i en vaig treure un paquet de tabac. Amb calma vaig recolzar l'esquena a la porta del lavabo, desafiant-lo, mentre inspirava amb ànsia una gran pipada del meu cigarret i després escampava el fum per tota l'habitació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada