Les roses de Sant Jordi

Recordo el primer Sant Jordi en què em van regalar una rosa, vull dir una que no fos la del meu pare. Jo tenia onze o dotze anys i em vaig morir de vergonya. Em vaig posar tan vermella que em cremava la cara i vaig haver de tornar cap a casa perquè no podia suportar la idea d'anar pel carrer passejant amb aquella flor. Però per dins estava tan contenta!

Va ser regalada amb innocència però tot i així amb certa perspicàcia, com una oferta a la massa femenina de la classe i donada dissimuladament "a l'atzar" entre la gent, a la vorera del carrer Nou prop del Telepizza (que crec que abans era un Pizza Hut). 

Totes les meves companyes de classe em tenien enveja i entre la vergonya sé que vaig sentir una mica d'orgull. Perquè qui m'havia regalat aquella rosa era el nen més descarat de tots, el més estimat de l'escola, el més divertit, i el que malauradament ara ja no hi és per poder recordar aquesta història.

Però bé, no pretenc escriure res trist avui, perquè crec que és un dels dies més bonics de l'any al nostre país. Totes les ciutats s'engalanen de senyeres i a mi això em fa pessigolles per dintre. Pot fins i tot animar una Catalunya tocadeta després que el Madrid ens guanyés la Lliga a casa el passat dissabte. 

Recordo que quan tenia uns quinze anys estava a la parada del Centre Excursionista venent roses, quan feien la fira allà on els dijous posaven el mercat de roba, al carrer de sota el Parc Bosc. Crec que és perquè estaven remodelant la Rambla? No ho sabria dir. Total, que la meva amiga Clàudia i jo vam fer un rècord de ventes, perquè ella coneixia a molta gent i convencia a tots els nois que passaven per la parada que ens en compressin una. Aquell any me'n vaig anar a casa amb un tros de ram! I va fer calor i va ser el primer dia de l'any que agafava color a la cara.

Recordo l'any en què en Pau em va fer pujar a darrere de casa de la seva àvia per donar-me la rosa asseguts en aquell banc. Va ser un rosa una mica trista.

L'últim Sant Jordi que vaig passar a Figueres abans d'anar-me'n a viure a Barcelona va ser el de segon de batxillerat, que teníem la parada de l'institut a la Plaça Catalunya, sota la minsa coberta que hi havia abans que fessin les obres. Aquell Sant Jordi va començar amb sol però recordo que després es va tapar i va començar a ploure. En Marc em va fer esperar molt per aquella rosa i, deduint del fet que no recordo exactament com va ser l'entrega, puc gairebé afirmar que va ser donada amb algun tipus d'incidència (o de retret, amb algun deix lleig, amb alguna mena de càstig). Segurament d'amagat i amb vergonya, però no amb la vergonya innocent d'aquells onze anys, sinó amb la vergonya de les mitges persones que érem i que no sabien gestionar res, ni una cosa així de bonica. 

El que sí que sé és que la vaig assecar i la vaig tenir en un gerro de la meva habitació durant molt de temps, fins que en un intent infantil d'eliminar qualsevol rastre de la presència d'ell la vaig acabar traient, juntament amb la làmpara vermella de la tauleta de nit i la foto en blanc i negre on estem tan joves i tan guapos a la Farella. Reconec que la foto encara la guardo i que l'os que em va regalar després d'anar a París ha dormit amb mi sempre més, ha voltat amb mi per tots els pisos i ara encara m'acompanya els somnis. De fet crec que és l'objecte que més he trobat a faltar mentre he viatjat tots aquests mesos per Sudamèrica.

Els Sant Jordis a Barcelona van començar amb la bona tradició del primer bany de l'any. Recordo a segon de carrera quan vaig quedar amb la Marina i el Carlos al Bogatell. Que vaig anar-hi amb aquell vestit blanc que tinc d'anar a la platja i que el Carlos em va dir que semblava famosa i tot, amb aquell glamour. Era quan començàvem a ser amics, quan començàvem a fer els primers tuppers, quan ell aprenia a fer malabars i la Marina encara estudiava amb nosaltres. 


L'any següent jo duia el cabell negre! I va ser un dia radiant i increïble.

I per no parlar de l'any en què vaig tenir més roses de la història, quan en David em va regalar el ram més bonic que he vist mai. Recordo que me'l va donar a l'apartament del carrer Diputació i que després va ser la tarda que vam anar a trucar el timbre del pis del carrer Casp per veure si hi havia l'amo. Aquell cop va ser el primer que vaig entrar a la que seria casa nostra. 

Recordo el mal gust amb què el propietari havia posat aquells mobles excèntrics i aquell color verd horrible del saló que enlletgia una habitació que acabaria essent preciosa. Recordo que em sentia petita fent tot allò i que em vaig posar un vestit lila amb unes sabates negres i unes mitges, roba que mai m'hagués posat en condicions normal (que jo anava amb pantalons amples i vambes...!), però clar, havia de semblar més gran, sentir-me una mica més a l'altura de les circumstàncies. Recordo que en el fons el què volia era passejar per les paradetes, anar a la platja a fer el primer bany de l'any amb els meus amics, però no era així com funcionaven les coses en aquella època. Per cert, aquell vestit no me l'he posat mai més i allà està mort de fàstic a l'armari, ocupant espai només perquè té massa valor sentimental.


L'any passat va ser una tarda curiosa amb la Dangli al carrer Verdi, venent roses per anar-nos-en a Mèxic. Estàvem a punt d'acabar la carrera i la traca final estava essent entre dura i divertida. Recordo que vam haver de moure la paradeta per esquivar les cagarades que els coloms ens enviaven des de la teulada i que més tard van venir en Biel i la Piatti, que es van prendre una copa de vi en un bar de més amunt. Recordo com vaig anar-li a dur una rosa a la Pame dins del bar i es va posar contenta, com quan li regalen un cafè. 


Quan vam plegar, les roses que ens van sobrar ens les vam endur. Recordo la sensació de regalar roses a la gent que passava pel carrer, era com repartir felicitat. Els ressaguers es posaven contents per trobar una rosa bonica a aquelles hores sense pagar; les noies que anaven soles, sense rosa a la mà, somreien i l'acceptaven de bon grat.

I avui, Sant Jordi a Figueres de nou. Després de set anys fora, torno a ser aquí i l'única rosa que tinc és la del meu pare, la que no sol fallar i que em salva de la tristesa dissimulada de qui diu que no li importa que li'n regalin una, de qui diu que això és tot consumisme i que gastar-se quatre euros en una flor que es farà malbé és una aberració.

Doncs bé, és que resulta que no es fan malbé, sinó que es transformen en un record dolç, en una llista biogràfica d'anys inoblidables. Per favor, per quatre euros no siguem tan rancis, que una rosa alegra el dia a qualsevol, fins i tot a la més reticent i antipàtica, a la més pragmàtica i a la més antiromàntica de la història.