Avui els vaixells són submarins

Potser Figueres és Siena de bon matí aquest diumenge. Em veig des de lluny: passejo somrient amb les ulleres de sol al cap i els cabells al vent. Potser Siena va ser l’adolescència amb barrets de colors i bromes llunyanes; Siena deu ser aquesta plaça per on ara passejo. 

Entro al teatre, que és ple de gom a gom. Hi és tothom, miri on miri hi ha gent coneguda. A les últimes files, reservant-me un lloc discret, seuen tots els meus amics.

Més endavant hi ha un home d’esquenes, de cabells cargolats. Sé qui és i tinc la seguretat que no es girarà mai per mirar-me. Això em dóna una tranquil·litat d’espectadora de l’obra.

L’observo mentre comença a conversar amb un home que està a dues files més enrere. Tinc la seguretat que no em creuarà mai la mirada tot i que jo li veig perfectament la cara. Perquè ell no em pot veure; perquè jo el miro des de la cadira de l’última fila. 

L’home amb qui parla va uniformat de l’exèrcit, amb l’àguila imperial bordada al braç dret. Se’m remou alguna cosa a dins. La nàusea? Es donen la mà, riuren amb complicitat. L’home que conec s’aixeca de la cadira i m’adono que també va uniformat de verd camuflatge. Camina cap a l’extrem dret de la seva fila i entra a dues files més enrere, per seure al costat de l’altre. 

Em quedo congelada. De la nàusea? De sobte tinc fred, de sobte no tinc roba i ningú del meu voltant sembla haver-se'n adonat. M’aixeco sigilosament amb vergonya per escabullir-me per la porta del darrere del teatre i quan l’empenyo un sol encegador em colpeja. 

Obro els ulls a poc a poc, fins que m’adono que el que tinc davant és una coberta de vaixell còncava com la plaça de Siena. Somric mirant el meu vestit vermell radiant, les meves sabates de xarol, i em tranquil·litza saber que porto el meu barret de colors. 

El vaixell va depressa i com que sé que em marejo fàcilment decideixo asseure’m a l’altra banda de la plaça, on tothom s’asseu a terra. Només que avui no hi ha ningú i ara ja comença a vesprejar. Arraulida sobre mi mateixa, acabo caient en somnis. 

Fins que, després de vés a saber quanta estona, m’explanta de la profunditat del son el so fred i estrident d’unes sirenes. És de nit, entre lleganyes intueixo la costa més enllà de la coberta del vaixell, decorada a la llunyania amb unes llums de cases que fan pampallugues.

Crec que el terra està inclinat, que el vaixell s’està inclinant endavant. M’incorporo i m'aboco per la barana de la coberta per descobrir que la proa s’està submergint a un ritme constant. Ràpidament creuo la plaça de Siena i intento obrir la porta petita del teatre, que està travada. 

El vaixell es submergeix a l’aigua gelada impassible a les meves súpliques, ominós i implacable, sense adonar-se que m’està deixant allà fora, que l’aigua em xucla cap avall i que no puc nedar amb tanta força cap a la superfície. 

I mentre ho intento debades veig a través de les finestres del teatre com tots els meus coneguts estan aplaudint amb gran aclamació el final de l’obra dempeus, mentre el vaixell submarí arriba a port i jo inspiro aigua de mar amb la resignació humida i freda de la mort.

Cuando quema la prisa

Voy al supermercado hoy, mal peinada y mal vestida porque he ido al gimnasio y quiero merendar antes de estudiar un poco más. Tengo la cabeza en otro lugar porque me olvido de coger el bolso; así voy: con las llaves en la mano y calderilla en el bolsillo.

El gran supermercado que hay al lado de mi casa, igual que el que hay un poco más abajo, está vacío. Son las siete y media de la tarde, hora en que mucha gente ya ha salido de trabajar; el súper debería estar repleto de madres con sus hijos haciendo compras para la cena. Pienso en hace unos pocos años, cuando había una cajera en cada caja y hasta había una caja rápida por si comprabas menos de diez artículos. Ahora sólo hay una abierta y gracias. Y la Loli, la Yoli y la Manoli se pasan la tarde comentando sus cosas. Tanto es así que me planto un buen rato enfrente de la sección de charcutería esperando a que alguien se de cuenta de que hay un cliente. 

Cuando me ve la señora que se encarga de la pescadería llama por el interfono: "Señorita Cintia, acuda a charcutería por favor". Y a paso tranquilo aparece Cintia, blanca como siempre, con esa cara de buena persona medio enfermiza, calcada a la que tenía cuando hacíamos primaria. 

Ella me reconoce también, nos saludamos entonces cordialmente, "cuánto tiempo, ¿cómo estás?". Me pregunta qué quiero, le digo que jamón york, diez lonchas, que nada más. Sin entrar en detalles de lo que ha sido de nuestras vidas en quince años, le pregunto si hace mucho que trabaja ahí. Me responde que sí, aunque justamente hoy volvía de vacaciones. Como eran las fiestas del pueblo se había cogido unos días.

- Ah, qué bien, ¿y fuiste a las ferias? - le digo pensando en las noches despilfarradas, los conciertos, la muchedumbre.

- Sí, bueno, sólo para montar mi hija a las atracciones.

Claro que tiene una hija. Todas tienen hijos.

- Oh, ¿cuántos años tiene?

- Dos añitos- immediatamente por dentro hago cálculos sobre a qué edad los niños empiezan la guardería y me doy cuenta de que no tengo ni idea. No lo sé. No trato con niños, en mi familia no hay niños, en mi círculo cercano de gente no hay niños. Mi mundo está lleno de viejos con ansias de paternidad infinita y de adultos con síndrome de Peter Pan, pero de niños ni se habla y cuando excepcionalmente salen a la conversación son niños ajenos o niños teóricos muy lejanos. Y los comentarios siempre son hechos con un punto de aprensión.

- Qué guay -¿qué guay? ¿En serio? ¿Eso es mi comentario? - ¿Y cómo se llama? - un aplauso por favor, estoy que me salgo.

- Sandra.

- ¿Y cómo te lo combinas? ¿La dejas con tus padres? - mierda, debería haber parado ya.  Eso es ya alargar una agonía. Pero la verborrea de la conversación incómoda es algo que sale solo. Bueno, por lo menos no he preguntado por el novio o el marido; eso ya sé a estas alturas que es meterse en terreno peligroso.

- La dejo en casa de mi madre cuando trabajo. Sólo hago tres horas al día.

"En casa de mi madre". Eso es algo que mi madre decía sobre la abuela. ¿Y yo? Pues yo no lo digo porque claro, aún estoy en el papel de niña, con mis papis, estudiando para un examen. Saliendo con mis amigos del mismo modo exacto que cuando tenía dieciséis.

¿Qué debería estar pensando Cintia de mí? ¿Cómo somos vistos desde fuera de nuestro contexto de mundo?

Me he ido del supermercado pensando sobre el sentido que tiene toda esta prisa que parece que brota de la gente.

Contruyeron de golpe diez grandes supermercados en una ciudad pequeña como esta, que ahora están vacíos porque no hay demanda, no hay dinero. En estos sitios si no cierran mantienen a la gente trabajando horas de miseria, con sueldos de miseria. Nadie pensó que todo era un boom, que la bonanza económica era ficticia. Recuerdo esa época porque mi barrio estaba casi en las afueras, no había nada, y se rellenó de repente con bloques de edificios carísimos, tiendas y más tiendas, bares, escuelas. Todo apareció de un día para el otro, se construyó con prisa, como si el mundo se acabara. 

Supongo que igual que hizo Cintia con su vida.

Tothom parla de #cocobacils

De vegades veig (i quan comença així una frase no puc evitar riure. Va, poseu-hi entonació de 'suspense')... els algoritmes de Twitter a la vida real. M'encantaria desentramar-los o que algú me'ls desentramés. Algun informàtic que es presti voluntari?

Jo ho intueixo així: de cop un tema absurd va calant a totes les converses; veus un documental a la tele i resulta que el tema és escabrós, fas dos comentaris sarcàstics per fer-te el guai però caus en el ridícul, perquè qui t'escolta està més ficat en la merda del què et pensaves. Sopes amb els pares i surt de nou el tema com aquell qui res, com si fos una cosa tan comuna com decidir si avui es cuina pasta o arròs. Serà que ells han vist també el documental? I després més tard et truca un amic i apa, et vol preguntar informació sobre el tema, no perquè el preocupi molt, total la gent passa de tot, sinó perquè com que tu en saps més doncs mira, t'ha de fer la consulta com un tràmit burocràtic. I després ja et comença a pujar la mosca al nas quan obres un llibre i allà està el tema, com si hi hagués estat sempre i tu mai haguessis obert aquella pàgina. T'ho llegeixes amb recel i comences a veure-hi un hashtag gegant al davant. I ja t'acabes exaltant quan consultes la Wikipèdia per una altra cosa i acabes caient de link en link en el tòpic un altre cop. Perquè no és casualitat. Perquè la ment se'ns condiciona! Perquè tot això és més contagiós que la tuberculosi.

Avui que m'estava mirant els quadres de micro sense ganes i amb mandreta, ho he vist clar: els cocobacils em persegueixen. 


Fa gràcia el nom, és veritat. M'imagino a tothom corrent davant del Packman en una societat massa informatitzada, fent check-ins cada cop que es passa de pantalla. 

En fi.


Heus aquí la cirereta del pastís: que encara que m'hi resisteixi, que pensi que és una cutrada continuar-ho comentant i augmentant la bola absurda, encara que passi per principis de convertir això en trending tòpic, no m'he pogut aguantar. He hagut d'escriure sobre el tema.


Però almenys ja que hi sóc deixeu-me dir que amb la pròpia estupidesa demostro el meu punt: que és la vanitat qui parla a les xarxes.