Avui els vaixells són submarins

Potser Figueres és Siena de bon matí aquest diumenge. Em veig des de lluny: passejo somrient amb les ulleres de sol al cap i els cabells al vent. Potser Siena va ser l’adolescència amb barrets de colors i bromes llunyanes; Siena deu ser aquesta plaça per on ara passejo. 

Entro al teatre, que és ple de gom a gom. Hi és tothom, miri on miri hi ha gent coneguda. A les últimes files, reservant-me un lloc discret, seuen tots els meus amics.

Més endavant hi ha un home d’esquenes, de cabells cargolats. Sé qui és i tinc la seguretat que no es girarà mai per mirar-me. Això em dóna una tranquil·litat d’espectadora de l’obra.

L’observo mentre comença a conversar amb un home que està a dues files més enrere. Tinc la seguretat que no em creuarà mai la mirada tot i que jo li veig perfectament la cara. Perquè ell no em pot veure; perquè jo el miro des de la cadira de l’última fila. 

L’home amb qui parla va uniformat de l’exèrcit, amb l’àguila imperial bordada al braç dret. Se’m remou alguna cosa a dins. La nàusea? Es donen la mà, riuren amb complicitat. L’home que conec s’aixeca de la cadira i m’adono que també va uniformat de verd camuflatge. Camina cap a l’extrem dret de la seva fila i entra a dues files més enrere, per seure al costat de l’altre. 

Em quedo congelada. De la nàusea? De sobte tinc fred, de sobte no tinc roba i ningú del meu voltant sembla haver-se'n adonat. M’aixeco sigilosament amb vergonya per escabullir-me per la porta del darrere del teatre i quan l’empenyo un sol encegador em colpeja. 

Obro els ulls a poc a poc, fins que m’adono que el que tinc davant és una coberta de vaixell còncava com la plaça de Siena. Somric mirant el meu vestit vermell radiant, les meves sabates de xarol, i em tranquil·litza saber que porto el meu barret de colors. 

El vaixell va depressa i com que sé que em marejo fàcilment decideixo asseure’m a l’altra banda de la plaça, on tothom s’asseu a terra. Només que avui no hi ha ningú i ara ja comença a vesprejar. Arraulida sobre mi mateixa, acabo caient en somnis. 

Fins que, després de vés a saber quanta estona, m’explanta de la profunditat del son el so fred i estrident d’unes sirenes. És de nit, entre lleganyes intueixo la costa més enllà de la coberta del vaixell, decorada a la llunyania amb unes llums de cases que fan pampallugues.

Crec que el terra està inclinat, que el vaixell s’està inclinant endavant. M’incorporo i m'aboco per la barana de la coberta per descobrir que la proa s’està submergint a un ritme constant. Ràpidament creuo la plaça de Siena i intento obrir la porta petita del teatre, que està travada. 

El vaixell es submergeix a l’aigua gelada impassible a les meves súpliques, ominós i implacable, sense adonar-se que m’està deixant allà fora, que l’aigua em xucla cap avall i que no puc nedar amb tanta força cap a la superfície. 

I mentre ho intento debades veig a través de les finestres del teatre com tots els meus coneguts estan aplaudint amb gran aclamació el final de l’obra dempeus, mentre el vaixell submarí arriba a port i jo inspiro aigua de mar amb la resignació humida i freda de la mort.