Tot això és la cançó subliminal amb la que convisc, són les notes que canto quan esmorzo, les dues frases que canto a la dutxa. Mentre vaig amb bicicleta per la Barceloneta, quan em canso de la monotonia de les biblioteques, quan corro per arribar a la última classe de les nou; tot això és el que acompanya el meu dia solitari. Les paraules en línia, els trens, les maletes, les llums de neó.
En l'últim any tinc en ment dos moments increïbles en què portava la teva música a les orelles:
Un va ser pujant al volcà Tunupa, als cinc mil metres d'alçada, quan no portava ni aigua ni jersei però tan si com no jo volia arribar a dalt. On feia més mal la brisa que la rendició - parar-se un segon et glaçava, avançar una cama era un esforç sobrehumà, els pulmons no donaven l'abast i se m'entumien els dits de les mans- amb el millor dels meus somriures, pas a compàs, ho vaig aconseguir. Això de que em pugui faltar valor es veu que em dóna ànims.
L'altre moment va ser creuant una branca de l'Amazones amb barca, pensant que em faltaven molt pocs dies per tornar a casa. I m'envaïa la nostàlgia quan m'imaginava somniant des de la butaca de casa; t'asseguro que és millor viure els somnis en directe. No volia tornar i sí que volia tornar; pensava que jo també he estat dèbil tants cops i he viscut tants naufragis i n'he esparracat tantes vegades les restes... Era si més no curiós estar pensant en tot això sobre una barca de seguretat dubtosa mentre es ponia el sol.
Ja veus, m'encanta aquesta banda sonora que planeja sobre el meu cap. M'encanta que posis banda sonora a la meva vida sense adonar-te'n; quan t'ho dic no t'ho creus, perquè ens els dies pobres tendeixes a creure que no tens cabuda en l'art o el que és pitjor, en la vida dels altres. Aquest desencís tan teu, tacat de somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada