No sé com explicar sense que semblin idees una mica massa estranyes, la meva teoria sobre els peixos i les persones.
Se'm va acudir un dia que la mare va comprar rap per dinar. Bé, no és que se m'acudís, és que ho vaig veure clar, com una revel·lació divina, com una imatge de llum.
Em vaig adonar que quan la mare compra rap, es genera espontàniament a taula un ambient de solemnitat; només amb el rap, vaig pensar. Només quan la mare compra rap en aquesta casa ens prenem la molèstia d'esperar-nos els uns als altres per començar a atacar el plat. Per què? Per què no amb un plat de macarrons o un entrecot?
Perquè tinc el seu cos sencer al meu abast, un cos inert d'un ésser que nedava lliurement pel mar, i ara és aquí, al meu plat.
Amb gest suau i pompós, gairebé ritual, amb el ganivet, m'adjudico el dret (i gairebé l'obligació) de profanar-li el cos de dalt a baix, noto com es separen les seves carns, com deixa d'oposar-me resistència i es deixa endur per la meva força. Me'n poso un tros a la boca i em permeto saborejar-ne l'essència. Sense que la religió formi la més mínima part de la meva vida puc intuir que és un acte quasi sagrat, que cada gest podria incloure's en una homilia i que si hi hagués algun lloc on donar gràcies seria imperant fer-ho.
Des de llavors no em puc treure del cap aquesta imatge quan penso en com es mouen els bisturins i en com fan l'amor per primera vegada dues persones.
Ja sé que són situacions molt diferents però, al cap i a la fi, són actes on hi ha sempre aquest moment en què un s'hauria de poder adonar que es troba davant d'un ritual quasi sagrat, solemne, en què es té el dret o gairebé l'obligació de profanar un cos que s'ofereix voluntàriament a l'homilia. Un cos que s'ofereix nu, havent dipositat unes esperances en la seva pregària.
Sense abalançar-se de males maneres, sense la necessitat imperiosa de creure que la pressa és l'opció més resolutiva, s'hauria de ser capaç de sentir per dins aquesta admiració respectuosa, aquest sentiment de contemplació i reverència inspirada que farà que la resta de l'acte es desenvolupi aportant el màxim benefici i, sobretot, generant el mínim perjudici. Com si després de tot tornéssim el rap al mar i pogués nedar amb més força que abans.
Ja sé que són situacions molt diferents però, al cap i a la fi, són actes on hi ha sempre aquest moment en què un s'hauria de poder adonar que es troba davant d'un ritual quasi sagrat, solemne, en què es té el dret o gairebé l'obligació de profanar un cos que s'ofereix voluntàriament a l'homilia. Un cos que s'ofereix nu, havent dipositat unes esperances en la seva pregària.
Sense abalançar-se de males maneres, sense la necessitat imperiosa de creure que la pressa és l'opció més resolutiva, s'hauria de ser capaç de sentir per dins aquesta admiració respectuosa, aquest sentiment de contemplació i reverència inspirada que farà que la resta de l'acte es desenvolupi aportant el màxim benefici i, sobretot, generant el mínim perjudici. Com si després de tot tornéssim el rap al mar i pogués nedar amb més força que abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada