#FocEmpordà

Tan bon punt he pogut he agafat el tren cap aquí. Per què? No ho sé, de fet no té cap sentit perquè diuen que no es necessita ajuda. Crec que el motiu és emocional.

Ahir estava a Sitges a la platja tranquil·lament passant el diumenge quan vaig obrir el Twitter i vaig veure iniciar-se un no parar de notícies sobre foc i tramuntana, descontrol, confinaments, morts escapant de les flames. Per whatsapp, intercanvis de converses amb els amics que estaven a diferents punts de la comarca, tothom enviant fotos i explicant les seves vivències; alguns a Figueres, altres a Darnius, a Portbou.

Estar lluny i saber que s'està cremant la teva terra et deixa una buidor a dins que només és explicable si tens precisament aquest sentiment de pertinença a algun lloc. És com si es cremés casa teva mateix, el teu jardí; com si qui escapés de les flames fos la teva família. Jo mai havia experimentat un sentiment així. Molta empatia per desgràcies a altres llocs, sí, però no és el mateix. Aquesta nit passada ha estat angoixant, enganxada a la ràdio i al mòbil i sense poder dormir, sabent que hi havia un front a menys d'un quilòmetre de Figueres pel nord i un altre pel sud. 

Em trec el barret una vegada més davant d'aquesta eina tan poderosa que és el Twitter, que permet molt més que seguir la informació segon a segon.  Em vaig quedar astorada amb els twits dels veïns de Darnius que estaven sols davant les flames demanant ajuda via retwits. Saber això abans que hi arribin els cossos oficials em sembla increïble. És seguir la informació des de dins mateix amb paraules, imatges i vídeos de gent com tu i com jo, a qualsevol hora, fins i tot quan ràdios, diaris online i altres mitjans de comunicació no emeten cap notícia durant la matinada - vergonya del 3/24, per cert.

D'altra banda, i parlant de Twitter, ha sorgit molta polèmica al llarg del seguiment del foc sobre l'idioma en què s'estava piulant. #Focempordà ha estat trending topic estatal durant moltes hores i evidentment no han faltat comentaris anticatalanistes amb el hashtag. Això ha creat una autèntica guerra d'insults variats per Twitter mateix i també moltes comparticions per Facebook. A mi em sembla que no ens hem d'enfadar i ofendre d'aquesta manera. Qualsevol imbècil que sàpiga l'abecedari pot escriure un twit, no cal ara de cop fer com si no ho sabéssim i entrar en aquest joc absurd. Els que diuen que Catalunya es pot cremar sencera ja deuen tenir prou problemes per entendre el món.

En fi. 

Ara, des d'aquí, em sento més calmada. Tot i que sé que tinc el foc a prop de casa, la sensació és molt diferent. Sóc a la terra i no cal deixar-me els ulls mirant el timeline, puc mirar-la per la finestra. El vent, aquesta tramuntana tossuda, sembla que ha amainat i, mentrestant, van sonant sirenes incansables i creuant avions pel cel de l'Empordà.