dissabte, d’agost 18, 2012

Hi ha coses que cauen del cel



En aquest indret que ningú coneix hi ha rius de glaç per on creuen passarel·les flotants i llacs d'aigua dolça amb regust d'alga i llots inquiets. És un paratge que es conforma sota el control de la salvatgia miraculosa dels bons matins. No sembla que hi prenguin cos les presses, els camins desconeguts o les segones intencions. 

De poc que en sé, pel poc que he pogut sentir, puc creure saber que és un santuari de riquesa inexhaurible, un racó perdut de paradís entre uns avets barbuts que respiren impassibles al llarg del temps i congelats en el seu propi lloc de l'espai.

Aquests camins que s'hi passegen sinuosos, abrigats amb una manta flonja de fulles seques que els abracen candoroses, no se sap d'on vénen o perquè són aquí ni cap a on es dirigeixen. I això no té la més mínima importància. De fet, jo me'ls miro amb una expectació gairebé infantil: amb curiositat però sense voler fervorosament saber-ne els quans i els perquès, els motius no m'interessen. M'interessa l'escena.

Em vull treure la roba i atansar-me nua sota la força devastadora de la cascada i notar com se'm gela la pell, per després poder sentir com neix i brolla l'escalfor des del punt més intern del meu tronc i s'expandeix lentament cap a les puntes més distals de tots els meus dits. Em vull quedar contemplant tot l'espectacle de llums i de colors des de la roca plana que sembla que ha romàs ajaguda en aquest rierol fresc des de temps immemorials. Vull, per un moment, sentir-me com ella, tancar els ulls, i creure que tot això es pot capturar amb una fotografia nítida i fer-la perdurar sota el meu mar de memòries.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada