No hi havia violència, ni tan sols moviments bruscos. Per què? Per què no n'hi ha?, es preguntava estranyada mentre empetitia els ulls en un gest per intentar visualitzar millor l'escenari.
Potser perquè ell tenia una salvatgia diferent.
- Potser perquè el temps ha anat estovant les pedres escantonades.
- Les pedres no s'estoven, s'erosionen. Les pedres es mouen dissimuladament aprofitant els passos de la gent i van perdent els contorns agrestos fins que acaben convertint-se en sorra...
Va tancar els ulls i va inspirar amb concentració. El sabia molt a prop, just davant seu, de cos calent. S'hi va acabar d'apropar, tant, que les seves pells s'irradiaven a pocs mil·límetres. Amb les dues mans decidides i la pretensió de modelar un gerro de ceràmica, va començar a afaiçonar-li l'esquena, notant com cada dit s'enfonsava en la carn flonja a moviments circulars, de ritme lent, més i més endins.
Mentrestant, els ulls se li havien submergit dins el crani i havien viatjat a través de les seves venes cap al coll, cap a les espatlles, cap als braços, fins a encabir-se-li als capil·lars de les mans i arribar a aposentar-se a la punta més abismal dels dits. Des d'allà, cada cop que movia una mà per modelar aquella esquena, podia veure com era entrar dins el seu cos. Un cos d'un blau fosc esmorteït que tot i així enlluernava amb la intensitat incomprensible de la immensitat mar.
I la textura dolça que el conformava era granulosa i agradable, com un sac de pinyons crus. Potser, va pensar, era allò el tacte de la senzillesa, d'allò que prové de la terra sense haver-se espatllat per les mans esquerpes dels homes. Potser, si aconseguia acariciar aquells pinyons durant una bona estona, com si els amassés amb afecte, podria acabar entenent el per què d'aquella olor de galetes recent enfornades que impregnava la flassada de bon matí.
És evident, no hi ha violència perquè està fet de pa, de massa ensucrada, de fruits secs que es debaten entre la coca de vidre i les ensaïmades...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada