Miro sense voler (i dic sense voler perquè la seva intimitat m'ha caigut a les mans i no he sabut com rebutjar-la) i trobo el què no vull trobar.
L'imperiós afany de desgràcia ja m'ha posseït i ja és massa tard per la valentia.
Em veig a mi mateixa entre l'absurd de la no-realitat, volent fer córrer una cortina per davant de la finestra de l'evidència.
I aquí comença el pum-pum-pum-pum i la opressió desgraciada al pit, l'angoixa que es desboca acalorada per les meves artèries i no em deixa pensar. El meu cervell no sap manejar-se bé entre tant de soroll intern, em quedo paralitzada mentre els músculs intenten, pesats, desenganxar-se de l'horror.
No hi ha res a fer, quan això passa és que domina el pànic.
I ara què? Ara com es dissimula tot això de cares enfora? Quan per dins la seva intimitat em regira l'estómac i em sembla que m'acabarà convertint en un monstre gegant ple de dents i d'ulls i espines. Com es dissimula la monstruositat de cares enfora?
El què no entenc és perquè m'he posat una veta densa tapant-me la visió, perquè vaja, jo sempre he defensat la mesquineria com una qualitat inherent en l'ésser humà. L'engany, la mentida brava i despiadosa, sense la mínima decència i compassió, sempre ha estat present en la vida diària de tothom. Però jo ara pensava haver trobat la sinceritat absoluta, l'honestedat feta persona.
Això és perquè sempre esperem a canvi el què donem. Crec que estic pecant de no saber interpretar correctament les idees del karma. En fi, la cortina em pot embolicar els ulls i les dents i les espines durant una estona, suposo. I potser demà ja se m'oblida tot.
