A la platja de la Rubina

Des d'aquest indret vora la sorra sento les onades que remuguen amb un compàs inacabat. No cal una major sensibilitat per a creure que les paraules que desembarquen a la terra provenen d'altres costes llunyanes, que han creuat nedant el mar mentre bancs de peixos somreien quan les veien passar.
Les paraules no tenen més a dir-me que aquesta cantarella suau de percussió, que es tranforma en un ritme dins del pit, regalant-me unes baldufes als peus i girant-me els ulls cent vuitanta graus fins que puc fitar amb claredat l'interior d'aquesta closca mig plena de cervell i de boira.
M'encanto vora el mar a xipollejar les idees prop de la línia on trenquen les onades; més lluny no, que crec que no saben nedar i podrien enfonsar-se sense possibilitat de flotar una altra vegada. Les crec dèbils i friables de bon matí. Potser a mesura que el sol desfà la grisor translúcida de la boira guanyen en valentia, com si fossin poncelles que obren la seva corona de pètals amb l'escalfor reconfortant del migdia.

Les parets de l'incendi

Jo no volia entendre això com una porta transparent, però tot el què queda entre tu i jo és inevitable. 

Només una espurna provoca l'incendi i la fullaraca se'n riu del fred de l'aire. 

Els castells s'enderroquen, els reis s'enroquen per protegir-se de les bombes. 

No hi ha fortalesa que m'aïlli d'aquesta guspira; pels anys dels anys, pels segles dels segles, tornar al passat és com reviure la nostra lluita perduda.

Les parets gegants tenen aquestes portes febles, aquestes estranyes portes transparents. 

Les multiopcions

Em va mirar amb l'interès de la simple conversa, sense cap mena d'intenció d'aprofundir en les paraules, i em va preguntar "per què has escollit estar aquí?".

Tan sols això, res més enllà d'una pregunta educada i senzilla. Però aquesta pregunta encara em ressona per dins.

Triar i remenar, això és una cosa que només podem fer una mínima part dels que ens trobem en aquest món. És una gran sort poder encarar la vela cap a on creiem que el vent bufa més net. Però resulta que no és tan fàcil saber escollir bé. Encara que ens sembli que hem pogut escollir el què volem, que estem aquí i no allà perquè així ho hem decidit, no és del tot veritat. Escollim condicionats pel nostre entorn, per les pròpies percepcions sobre les coses, per les sensacions que ens genera una opció o una altra. I probablement molts cops escollim un camí sense volta enrera que si no és tan perfecte com ens l'havíem imaginat ens porta a pensar que si haguéssim escollit una altra opció tot seria més fantàstic. 

Tot ho mou l'atzar. L'atzar és l'encadenament aleatori de fets condicionants, un després de l'altre i sumats amb els anteriors, que conformen el present, que a la vegada conformarà el futur. 

De petita havia llegit aquells llibres multiopcions, de l'estil "tria la teva història", i des de llavors em va passant pel cap que la vida mateixa és això. Una multiopció infinita incontrolable i amb un destí incert. Bé, amb un final segur, això sí.

Com deia, em va mirar amb l'interès de la simple conversa, "per què has escollit estar aquí?". No sé què li vaig respondre, probablement alguna cosa semblant a "perquè sóc d'aquí i tenia ganes de tornar, perquè crec que és un bon lloc...". La veritat? Ha estat tot qüestió d'atzar.