dimarts, de setembre 30, 2014

A la platja de la Rubina


Des d'aquest indret vora la sorra sento les onades que remuguen amb un compàs inacabat. No cal una major sensibilitat per a creure que les paraules que desembarquen a la terra provenen d'altres costes llunyanes, que han creuat nedant el mar mentre bancs de peixos somreien quan les veien passar.
Les paraules no tenen més a dir-me que aquesta cantarella suau de percussió, que es tranforma en un ritme dins del pit, regalant-me unes baldufes als peus i girant-me els ulls cent vuitanta graus fins que puc fitar amb claredat l'interior d'aquesta closca mig plena de cervell i de boira.
M'encanto vora el mar a xipollejar les idees prop de la línia on trenquen les onades; més lluny no, que crec que no saben nedar i podrien enfonsar-se sense possibilitat de flotar una altra vegada. Les crec dèbils i friables de bon matí. Potser a mesura que el sol desfà la grisor translúcida de la boira guanyen en valentia, com si fossin poncelles que obren la seva corona de pètals amb l'escalfor reconfortant del migdia.