Des d'aquest indret vora la sorra sento les onades que remuguen amb un compàs inacabat. No cal una major sensibilitat per a creure que les paraules que desembarquen a la terra provenen d'altres costes llunyanes, que han creuat nedant el mar mentre bancs de peixos somreien quan les veien passar.
Les paraules no tenen més a dir-me que aquesta cantarella suau de percussió, que es tranforma en un ritme dins del pit, regalant-me unes baldufes als peus i girant-me els ulls cent vuitanta graus fins que puc fitar amb claredat l'interior d'aquesta closca mig plena de cervell i de boira.
M'encanto vora el mar a xipollejar les idees prop de la línia on trenquen les onades; més lluny no, que crec que no saben nedar i podrien enfonsar-se sense possibilitat de flotar una altra vegada. Les crec dèbils i friables de bon matí. Potser a mesura que el sol desfà la grisor translúcida de la boira guanyen en valentia, com si fossin poncelles que obren la seva corona de pètals amb l'escalfor reconfortant del migdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada