dilluns, de març 14, 2016

Les mossegades i l'atzar

Em desperto de nou en aquest indret que ja comença a semblar-me massa familiar. "No pot convertir-se en la meva segona casa", em dic, però això ja és inevitable. Quan tenim un raspall de dents, una tassa de te i fins i tot algun paquet de galetes per les hores mortes amagades en una guixeta, aquest indret ha esdevingut una segona casa ja fa dies. 
Em desperto de mala gana, amb els ulls inflats del son intermitent i el nas i la gola ressecs a causa de l'aire calent que es llença àvid des dels conductes de ventilació. Desafio la primera boira matinal des de la finestra mentre em trec el pijama - altre element clau en una segona casa - i em poso l'altre "pijama", el de color verd. 
En aquesta casa hi ha elements que et persegueixen cap a fora i elements que t'atreuen cap a dins i no et deixen descansar. Vaig baixant les escales arrossegant una mica els peus i contemplant el pas del riu proper. 
Cal una estabilitat positiva en aquest lloc, un aprenentatge de la vida accelerat pot condicinar forats en els propis fonaments i poden portar-te a la desesperació emocional. 
Mai he estat emocionalment làbil ni tampoc m'he considerat dèbil en quant a caràcter, ans el contrari, però sí que hi ha dies que penso que tot trontolla davant meu. Sobretot quan la humanitat de les persones que pateixen t'embolcalla amb una manta que no transpira i fa que comencis a suar. La tendresa d'alguns gestos sembla que es fa insignificant i el que prèn rellevància és la recerca del per què. 
Em creuo un parell de cares conegudes que em dediquen un somriure de bon dia i entenc que la seva mirada va més enllà, em transmeten una acceptació calmada de les desgràcies. Aquí tot està calmat fins que deixa d'estar-ho. Tot va bé fins que deixa d'anar-hi. 
Penso que no hi ha per quès que justifiquin la nostra estada aquí, entent l'aquí com un lloc precís i alhora com el món en la seva totalitat, el temps, l'espai i aquestes particularitats de la física. Trobar-se al moment just i al lloc adequat és qüestió d'atzar i té unes conseqüències massa arbitràries. No crec que això sigui determinant de res concret però sí d'un ventall infinit de probabilitats. 
Obro la porta de l'habitació de les guixetes i torno a pensar en l'Andreu, que ahir a la tarda, mentre el sol li acaronava el rostre curosament cosit com si fos una nina de drap, em deia, "i per què? Tant feliç que era, i ara què? Per què jo?". Deixo la motxilla i em dirigeixo al despatx.
Aquí ningú té respostes. Noto la manta que no transpira sobre meu i em vénen al cap tot un seguit de pensaments místicament absurds sobre la causalitat. Miro al meu voltant i veig a la netejadora que xiuxiueja una cançó i em mostra la seva blanca dentadura en forma de somriure. Potser la seva mirada no va més enllà. I potser també hi ha gent aquí dins que no té una acceptació calmada de les desgràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada