El riu, els arbres, les gavines

Esclata de riure quan passeja descalça entre la llum de la matinada fosca. Girona tendrament l'adora, la vesteix de llum de lluna alegre i li ret un homenatge solemne mentre les pedres dels ponts respiren amb recança. No hi ha lloc per al domini de la pena i totes les emocions reposen sota la humitat dels rius i de l'aigua que corre. L'hora deixa pas ombriu a les gavines que han perdut el rumb de matinada, que no saben que la pau absoluta és sota uns llençols que fan tan bona olor que s'han convertit en el refugi de la soledat més pura, més autèntica i senzilla. 

 

Poc a poc, els passos ressonen inerts entre el coixí humit de l'aire. Les dues gavines aturades sobre la barana giren els seus ulls amb desgana cap a una altra direcció. Sospira cap endins: i tant que sí, que la bellesa continua alçant-se com l'estendard paradoxal d'aquest desastre! El nihilisme despullat és imparable... Recorda, intensament a estones, la gràcia de Matilde, qui s'ha retirat amb profunda tristesa a les muntanyes. Mira el riu que prové del nord, que prové de l'Ull del Pirineu, on va compartir amb Matilde l'aïllament de les persones. Somriu perquè avui l'aigua brilla: Matilde ha tornat a concentrar en essència la bellesa de totes les coses. Potser la mort ja podria deixar de sobrevolar les hores fosques...Potser aquells arbres on tothom s'emmirallava ja han deixat de sentir la proximitat de l'altre.

El món minúscul

El món petit s'ha fet mandarina
es treu les capes àcides però hi perdura la tendresa
que remou les fulles de la Devesa.

No em crec que tot això es redueixi a llavors de fruita
mentre l'ombra de les teves cames s'allunya 
seguint els teus passos esbiaixats sense esma.


On és la sortida del món que abans era rodó
i ara és minúscul? 

Resta englobat entre els dos llargs carrers
que es dediquen cada dia a apressar el trànsit
així, sense treva, entre els batecs aleatoris
de la salada i intensa Costa Brava. 

La dona dolça

S'ha llevat avui, com cada dia, així amb els ulls enganxats i sense ganes de fer coses. Troba a faltar el seu riure escandalós que s'escola entre les dents blanques, morena de pell i d'ànima bruna.
Les platges de l'Escala encara no entenen què fèien al refugi de la gent, ben entrades les tardes de primavera i ara que ha marxat, és com si l'estiu ja s'hagués esfumat deixant pas a un hivern desconegut, plujós i trist.
Troba a faltar els seus peus petits sota la taula, les espurnes de la seva mirada d'amagat dels altres que continuen preguntant-se què coi fèien passejant-se al refugi de la gent, ben entrades les hores intempestives de la guerra.
Ha perdut la seva companya de batalla en un món sòrdid de pijames verds; ara amb qui s'ha de queixar de les injustícies de vida i amb qui sentir l'orgull dels èxits del dia a dia?
És ella la dona dolça, la dona suau i la dona bona. I encara que sembli un compendi de prejudicis clàssics, al seu costat se sent més dur, tan fort i molt més home. 

La desaparició de Matilde

Matilde s'enfonsa, reprimint tàcita totes les paraules d'amor que algun dia podien haver explotat i ha enterrat sota la pell. Li bullen les venes però això no la fa canviar d'opinió. La meva Matilde, petita, prima, feta un pobre múscul descalç, em mira sense saber què dir per no plorar. I jo l'abraço i entenc que s'està trobant cada vegada més sota terra, Matilde ja està perdent el nom entre els meus braços.

Tants anys pensant al seu costat que aquest era el lloc que em corresponia i ara es fa carn crua, desfeta, gairebé inconscient de la transició.

Què faré sense Matilde les nits de tramuntana, mentre els udols de pena fuetegin les finestres mal tancades i les portes intentin vèncer l'embarrat de la foscor? Què faré sense Matilde i les seves anades i vingudes de persona solitària, que quan s'entregava al meu cos em desitjava l'ànima en un silenci estupefacte?

Matilde, no t'enfonsis. Pensa que tens la gràcia benèvola de les bones persones, l'elegància de la gent normal i la llum de les estrelles llunyanes. No marxis del tot del meu costat, petita coseta esprimatxada. Quedarà la teva pell com un llençol sobre el meu cor, com una despulla humana que guardaré, sagrada i seca, al fons del meu castell en ruïnes. Matilde, no t'allunyis, no em deixis sola, que encara no ha començat la primavera.