diumenge, de març 19, 2017

La desaparició de Matilde


Matilde s'enfonsa, reprimint tàcita totes les paraules d'amor que algun dia podien haver explotat i ha enterrat sota la pell. Li bullen les venes però això no la fa canviar d'opinió. La meva Matilde, petita, prima, feta un pobre múscul descalç, em mira sense saber què dir per no plorar. I jo l'abraço i entenc que s'està trobant cada vegada més sota terra, Matilde ja està perdent el nom entre els meus braços.
Tants anys pensant al seu costat que aquest era el lloc que em corresponia i ara es fa carn crua, desfeta, gairebé inconscient de la transició.


Què faré sense Matilde les nits de tramuntana, mentre els udols de pena fuetegin les finestres mal tancades i les portes intentin vèncer l'embarrat de la foscor? Què faré sense Matilde i les seves anades i vingudes de persona solitària, que quan s'entregava al meu cos em desitjava l'ànima en un silenci estupefacte?

Matilde, no t'enfonsis. Pensa que tens la gràcia benèvola de les bones persones, l'elegància de la gent normal i la llum de les estrelles llunyanes. No marxis del tot del meu costat, petita coseta esprimatxada. Quedarà la teva pell com un llençol sobre el meu cor, com una despulla humana que guardaré, sagrada i seca, al fons del meu castell en ruïnes. Matilde, no t'allunyis, no em deixis sola, que encara no ha començat la primavera. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada