Esclata de riure quan passeja descalça entre la llum de la matinada fosca. Girona tendrament l'adora, la vesteix de llum de lluna alegre i li ret un homenatge solemne mentre les pedres dels ponts respiren amb recança. No hi ha lloc per al domini de la pena i totes les emocions reposen sota la humitat dels rius i de l'aigua que corre. L'hora deixa pas ombriu a les gavines que han perdut el rumb de matinada, que no saben que la pau absoluta és sota uns llençols que fan tan bona olor que s'han convertit en el refugi de la soledat més pura, més autèntica i senzilla.
Poc a poc, els passos ressonen inerts entre el coixí humit de l'aire. Les dues gavines aturades sobre la barana giren els seus ulls amb desgana cap a una altra direcció. Sospira cap endins: i tant que sí, que la bellesa continua alçant-se com l'estendard paradoxal d'aquest desastre! El nihilisme despullat és imparable... Recorda, intensament a estones, la gràcia de Matilde, qui s'ha retirat amb profunda tristesa a les muntanyes. Mira el riu que prové del nord, que prové de l'Ull del Pirineu, on va compartir amb Matilde l'aïllament de les persones. Somriu perquè avui l'aigua brilla: Matilde ha tornat a concentrar en essència la bellesa de totes les coses. Potser la mort ja podria deixar de sobrevolar les hores fosques...Potser aquells arbres on tothom s'emmirallava ja han deixat de sentir la proximitat de l'altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada